17.01.2017 15:28

El concepte de carpe diem en Incerta glòria, de Joan Sales

 

Introducció

Guanyadora del premi Joanot Martorell, Incerta glòria és la millor i més llegida obra de Sales i la seva única novel.la. Va ser publicada per primera vegada el 1956 i ampliada per l’autor al llarg de vint anys en successives edicions que, afortunadament, han aconseguit rescatar allò que els censors franquistes de 1956 jutjaren «herètic, groller i fastigós». Aquestes ampliacions constants l’han convertida en una novel.la tan extensa com complexa que marca una fita en la narrativa catalana i de postguerra. Crítics de renom, com ara Joan Triardú, l’han inclosa àdhuc entre les millors novel·les europees del segle XX. Tot i que s’ha traduït al francès i al castellà, és una llàstima que ningú encara no l’hagi traduïda a l’anglès, a l’alemany ni a l’italià.

Novel·les com Incerta glòria expliquen la història catalana recent de manera més profunda, detallada i precisa que molts manuals. Fent servir una verbigràcia magistral, Sales endinsa el lector en els camins amagats de la memòria històrica donant-li les eines adients perquè pugui comparar les experiències viscudes pels personatges a la guerra civil amb, d’una banda, l’anecdotari dels veterans catalans que hi van participar i, de l’altra, amb allò que ens explica la història oficial. Sales dóna el lector les eines necessàries perquè pugui comprendre allò que els personatges experimenten, analitzar-ho i treure’n conclusions per si sol.

De la mà dels combatents Soleràs, Cruells i Lluís, els quals lluiten al front d’Aragó, la novel·la reflecteix la crisi profunda que pateix l’home en temps bèl·lics, el qual s’adona que res no és etern, que cal aprofitar cada instant efímer de felicitat que se’ns regala perquè, al capdavall, «tota vida és el viatge d’un moribund» (Sales, 1982,  I, 7). Trini representa el contrapunt de les veus masculines i explica el patiment de la rereguarda a Barcelona, una ciutat que, aleshores, sembla ésser habitada per zombis.

«Sometimes we can spend years without living at all, and suddenly our whole life is concentrated in a single instant», deia Oscar Wilde. A Incerta glòria es veu com també Sales va expressar la mateixa opinió i en aquest treball es mostrarà com l’autor ha sabut trobar la incerta glòria en l’amor, la joventut, la natura, la mort, la guerra, l’amistat i els fils per compartir-la amb el lector d’una manera magistral en la seva obra de més audiència, la qual representa un cant a la vida, a l’esperança i al carpe diem.

 

Idoneïtat del títol

Ja des de l’inici, Sales posa l’accent en la incertesa de la durada de la glòria. L’autor recupera aquest concepte de la comèdia shakespeariana The two gentlemen of Verona, escrita a les darreries del segle XVI. L’escriptor aconsegueix d’aquesta manera transportar el lector a la glòria incerta d’un dia d’abril. «¿De quina glòria? ¿La glòria del pecat i la tragèdia? Quin melodrama, Déu meu. ¿The uncertain glory of an April day?» (Sales, 1982,  I, 50).

La idea de felicitat efímera quedava resumida amb claredat meridiana al pròleg de la primera edició de 1956, el qual seria repetit a edicions posteriors. Segons Sales, la vida, especialment l’etapa de joventut, no és sinó una tempesta travessada de llampecs de glòria. I la glòria és el nostre fi, un afany d’ultrapassar la mort, de transcendir. Sigui en temps de pau, sigui en guerra, en els temps que escaiguin a les circumstàncies de cadascú, l’objectiu que tothom té a la vida és cercar els instants de felicitat. Sales ens reconeix pecadors, capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir la pròpia felicitat.

Concretament per la generació de l’autor i dels personatges de la novel·la, els quals van patir les atrocitats bèl·liques, la cerca d’aquests moments feliços es va convertir en una mena de motor indispensable per a sobreviure la guerra. Seran, justament, aquests moments d’incerta glòria els que faran sentir els supervivents que la vida, àdhuc al front, val molt la pena i forjaran llur caràcter per la resta de la vida. Des d’aleshores cap dels personatges no tornarà a ser com abans mai més:

The uncertain glory of an April day... Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules —i, si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d’altra manera.

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d’un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podíem ser eternament; i què era, ser joves? Ma jeuneuse ne fut qu’un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d’INCERTA GLÒRIA— un dia d’abril...

Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor —i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa.

Tal va ser el cas de la meva generació. La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d’aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha de dir.

Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimes i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem dintre.

Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi. (Sales, 1969, 13-14)

A El vent de la Nit, el personatge de Cruells reprèn la mateixa idea i hi afegeix el concepte de vanaglòria, una glòria més aparent que real que hom s'atribueix per mèrits que no s'ho valen, que només té sentit per un mateix.

Al llarg de tota la novel·la, apareix la figura de l’Església i aquest fragment no n’és cap excepció. A través de Cruells, Sales expressa com és d’absurd intentar buscar la felicitat en aquesta vida. Al capdavall, bé es sap que l’Església ens ensenya que la verdadera felicitat només s’aconsegueix en la vida eterna.

L’autor també posa en relleu que l’eternitat dels moments de felicitat rau justament en llur curta durada i que, si es deturessin, passarien a formar part del nostre temps normal, no els valoraríem, no ens marcarien. Com a exemple, fa servir un cactus que viu mil anys per arribar a experimentar aquella bufada d’eternitat esglaiosa quan per fi floreix un instant i tot seguit mor. L’instant de glòria que bé val la vida. Cruells acaba el seu monòleg interior demanant-se, i fent pensar el lector, si la glòria no deu ser, fet i fet, un absurd mancat de sentit:

«La glòria ¿què és? ¿Una paraula vana? ¿No hi ha altra glòria que la vanaglòria? Sí, molt sovint no hi ha més que això, res més que paraules i paraules, bruit i furor per res; però algun cop, algun raríssim moment, la sentim com el que és: la plenitud de sentit, l’antiabsurd. No és altra cosa, és això; i és per això que la busquem, ¡una cosa que tingui plenament sentit! ¡Que valgui per ella mateixa, que sigui absoluta! El nostre error és buscar-la en aquesta vida; no pas que no s’hi pugui trobar, però no podríem suportar-la més que un instant: ens aniquilaria. Si no ens aniquila és perquè es dissipa; o bé es transforma en monotonia i finalment torna l’absurd. Aquell peu menut, tan moreno i tan rosa, tan remenadís, era la glòria; sí, ho era, però ¿podia passar-me la vida fent-li pessigolles? Era la glòria a condició que només durés un instant i que no es repetís. La glòria en aquest món es transforma en monotonia si dura més d’un instant. Un instant... aquell instant... si es deturés... ¡Instant, detura’t! Però si es detura, dura; deixa de ser eternitat per tornar a ser temps. Hauria de deturar-se però no durar. No sé si tu, Lamoneda, has sentit parlar mai del cactus solerassus...» «¿Ara un cactus?» «Viu mil anys per florir un instant. (...) Perquè aquell instant és una bufada d’eternitat; i l’eternitat és esglaiosa. (...) El pèndol es detura: eternitat. ¡Quin silenci fa el pèndol deturat, quin silenci! Un silenci que asfixia... Ja som fora de l’aigua: l’aire lliure sense límits. El temps ja no existeix, l’instant s’ha deturat, però ¿quin instant? ¿El de la glòria o el de l’absurd?» (Sales, 1982,  I, 295-296)

 

El 14 d’abril de 1931

La guerra, teló de fons de les tres primeres parts de la novel·la, ens fa meditar sobre la condició humana. El fet que els personatges vegin la mort a cada dues passes els fa ser conscients de les injustícies. Els personatges s’adonen que, en un context de pau i quietud, la gent pot esperar molt de la vida, però que, en un escenari advers, les anècdotes banals es converteixen en l’escenari de felicitat màxima i obligatòria, perquè l’absència d’oportunitats en temps bèl·lics fa que tot es visqui apassionadament i plena.

De fet, la lluita per la supervivència porta els personatges a experimentar una crisi ideològica en la qual els ideals, que servien de pilars als personatges, acaben caient perquè l’ètica i la moral no sols ja no els comporta cap benefici, sinó que tampoc no els garanteix la supervivència.

L’eslògan que ha de convertir els militants en soldats ha de ser forçosament una idea que deixi de banda les conseqüències afectives i emocionals. És per això que els combatents de tots dos bàndols queden decebuts quan, en intentar seguir la idea racional que es suposa que els portarà a la victòria, hauran de cometre actes d’homicidi.

La idea motora que els motiva a lluitar ja no és llur ideologia, sinó la set de sentir-se herois. Nogensmenys, un cop al front, s’adonen que no hi ha cap idea que els faci estar orgullosos d’ells mateixos ni del que estiguin defensant, si el preu que han de pagar per no morir és matar innocents.

A través de la correspondència de Trini, anarquista que esdevé catòlica a causa de la necessitat imperiosa de creure en alguna cosa en temps de guerra, el lector rep també el testimoni dels vençuts de la rereguarda, el qual reflecteix un dolor que va més enllà de la propaganda política.

La següent carta de Trini és el fragment que Sales va puntuar amb més èmfasi de tota la novel·la. Les preguntes retòriques contribueixen a reflectir l’emoció, l’excitació i l’alegria fugaç d’aquell esdeveniment.

Amb la menció de la primavera, Sales transmet al lector connotacions positives, vol que s’intueixi que la proclamació la Segona República augurava un canvi polític positiu. De fet, en literatura, és molt normal utilitzar la primavera com a metàfora de canvi polític: Primavera de Praga, Primavera Àrab, Primavera del 68...

Sales també fa servir una referència religiosa, la «Pasqua de Resurrecció», per a sustentar aquesta idea de primavera, de renaixement, d’esperança per la resurrecció de Jesús i, a la vegada, del naixement de la nova República. A l’hemisferi nord, el dissabte que es diu «de glòria» s’esdevé en primavera.

Nogensmenys, els punts suspensius del final del fragment suggereixen que encara no ens ha explicat tot el que va passar, que potser després ens explicarà esdeveniments molt diferents. De fet, malauradament, el que finalment va passar va ser radicalment diferent d’allò que els catalans auguraven.

Trini recorda la glòria efímera d’aquell 14 d’abril de 1931, el dia que es proclamà la Segona República, cinc anys abans que esclatés la guerra civil, quan ningú no s’imaginava encara la possibilitat que tingués lloc un cop d’estat, que una dictadura arribés al poder, que la monarquia s’eternitzés al tron:

¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril!

Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... (Sales, 1982,  I, 239-240)

 

La guerra

En la primera part de la novel·la, Soleràs exposa per primera vegada a la novel·la la idea que la guerra canvia l’home per sempre. Explica a Lluís que un sol instant de glòria fa que tant la guerra com l’amor, tot i que et deixen seqüeles per a tota la vida, mereixin molt la pena. La adrenalina que la guerra li injecta esdevé addictiva i, quan arriben els temps de pau, la vida manca de color, d’intensitat, esdevé avorrida.

Soleràs sorprèn el lector amb la naturalitat amb la qual parla de la satisfacció que produeix matar. I no tan sols això, sinó que a més compara la glòria de matar amb la glòria d’amar. Per Soleràs, tant se valen l’ètica i la moral, i totes dues coses el fan sentir igual de viu. L’única cosa que li importa és sentir-se viu; la resta tant se li’n dóna.

En aquest diàleg, i també al llarg de la novel·la, Sales insisteix en el fet que, forçosament, la glòria ha de ser efímera per a ser-ho. Mai no hem de permetre que es perpetuï, perquè passaria de ser una experiència bona a una de dolenta. L’etern cansa, no ens motiva, i és justament per això que Soleràs fuig de l’estabilitat que li podrien oferir un domicili fix, una feina estable, un matrimoni, fills. Per no tenir, no té ni tan sols amics. Segons Soleràs, naixem sols, morim sols i, mentrestant, gaudim:

—La guerra és una fulana que t’emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació(...)

—I la glòria de debò, ¿quina seria?

—La guerra i l’amor, ¡matar i el contrari! No n’hi ha d’altra(...)

—La guerra i l’amor, matar i el contrari... ¡si et penses que ets el primer que ho diu! Passi que ho digués el primer; aquestes coses cansen, prou que tots ho sabem.

—És clar que cansen. La glòria cansa, només s’aguanta un instant. ¡Però quin instant! Tots vivim per aquest instant. (Sales, 1982,  I, 169-170).

Quan Lluís troba Soleràs instal·lat a la seva cambra antiga, ja es pot albirar un canvi en els esdeveniments polítics. És un dels primers fragments on es fa menció de la figura de l’Església, una part fonamental de la novel·la i la gran impulsora de la Guerra Civil Espanyola. En una Espanya agrícola, ni l’Església ni la monarquia no van sospitar que la població es llançaria a les urnes a favor d’una Espanya Republicana i que la República guanyaria en totes les capitals de província. Ni l’una ni l’altra no van tenir en compte el floriment de la burgesia a les grans ciutats, especialment a Barcelona.

Per a existir, l’Església necessita una societat conformista que no s’esforci en aquesta vida perquè, al capdavall, el que val és el que ens espera després de la mort. L’Església insisteix en el fet que els béns materials no tenen cap valor als ulls de Déu i, incansablement, ens els demana atemorint-nos amb amenaces: en el regne dels cels és més ric qui amb menys hi arriba. Una burgesia que s’esforça per progressar i l’objectiu suprem de la qual és acumular riquesa, no li surt a compte.

El lector sospita que, tot i que l’esperança ningú no ens la pot treure, tot forma part d’un cicle ineludible i la glòria de la primavera s’acabarà d’un moment a l’altre. Soleràs es posa a divagar, com sol fer, sobre el sentit o, si de cas, la manca de sentit, de la guerra i de la vida:

—No sé si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascensió, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de la primavera. Però vindrà un any que no se encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria. (Sales, 1982,  I, 62)

En la tercera part, es pot tornar a veure com Soleràs tant li fan l’escalafó i la diplomàcia. L’única cosa que li fa por a la vida és la manca de llibertat. Prefereix morir pels seus ideals que viure sotmès. De fet, és l’únic personatge que mor jove. En veure que als seus companys no els preocupa la pèrdua de llibertat tant com a ell, s’enfureix i els adverteix de mala manera de la possibilitat de perdre la guerra:

Recordo una reunió d’oficials de la brigada (era molt a principis de la guerra) en què en Soleràs va parlar. Als partidaris de la “marxa sobre Barcelona” alguns oposaven aquella greu objecció: els feixistes passarien per l’ample trau que els hauríem deixat obert. Amb aquella lucidesa que li creava tantes enemics perquè era irritant, ell ens va profetitzar que ja que deixàvem que la rereguarda “es fes fotre” perdríem la guerra; li van tallar la paraula per advertir-li que un oficial no podia parlar en termes tan derrotistes, que el derrotisme en un oficial tenia pena de mort. Exasperat per aquesta interrupció, va sortir fent espetegar la porta i cridant:

—Aneu tots a fer punyetes! (Sales, 1982,  II, 23)

El pare de Trini, un vell anarquista i pacifista, comparteix la filosofia que té Soleràs de preferir la mort a una vida de submissió; però, a diferència d’ell, l’ancià no creu en els ideals, sinó en el sentiments. La guerra és plena de contradiccions i absurds, com que es mati defensant l’abolició de la pena de mort. Inspirat per les atrocitats que s'han comès a la rereguarda en nom dels ideals, pronuncia una de les frases més colpidores de la novel·la:

—La gent, va dir, no ens hauríem d’unir per les idees, sinó pels sentiments; quan penso que en nom de l’abolició de la pena de mort estan assassinant mitja Catalunya… ¡Que m’hagi calgut passar el cap de la seixantena per comprendre que les idees no valen una punyeta! (Sales, 1982,  I, 293)

Més val morir a Catalunya que viure a l’estranger» (Sales, 1982,  II, 209)

          Un altre vellet, un marquès atent, senzill, amb una mirada tan infantil com il·lusionada, conscient que a la guerra tots hi perdem, tampoc no justifica l’absurditat de la guerra. Fent servir el punt de vista dels ancians, Sales posa en relleu la resignació que neix de la impotència i del conformisme que en sorgeix com a conseqüència. Quan hom es jove, sempre està disposat a barallar-se, a ficar-se en una lluita fútil perduda per endavant contra els molins de vent, si és necessari. A mesura que van passant els anys, hom aprèn la importància d’estalviar energia, evitar les llàgrimes, amagar la tristesa i contagiar els somriures:

«Té prop de noranta anys», em digué la mateixa senyora que m’havia fet saber que es tractava del marquès de X, «i no ha volgut fugir de cap manera a l’estranger; sempre ha estat un original.» Ell ho va sentir i replicà rient:

—A la meva edat, un s’estima més morir a casa que viure entre estranys (...) Guanyi qui guanyi, jo he perdut —murmurà ell sense deixar de somriure’m. I abaixà el cap com pres d’una sobtada melancolia. (Sales, 1982,  I, 208,209,212).

            A El vent de la nit, Lamoneda troba Cruells i li parla d’un altre ancià que prefereix una mort gloriosa a una vida deshonrosa. Es tracta del seu oncle mateix, el qual dóna a entendre que la valentia es troba als testicles. Aquesta observació masclista, la qual avui probablement seria un motiu suficient per a portar l’ancià davant d’un tribunal, era habitual, i fins i tot senyal de gallardia, el segle passat:

Vaig intentar convèncer’l per darrera vegada. Em mirava amb murrieria: “¿Fugir? ¿Fugir com un covard? Has de saber, xicot, que el pitjor que li pot passar a un capellà és que resulti una monja...” (Sales, 1982,  II, 211)

Quan Lluís s’adona que potser ha matat el nét d’Olegària, l’envaeix una sensació de contradicció que no arriba a comprendre. Els del bàndol contrari són amics o enemics? Si Trini canviés de bàndol, esdevindria enemiga seva? I llur fill a quin bàndol pertanyeria?

Lluís troba consol pensant que la mort de l’alferes ha estat inevitable perquè la guerra és gravada als gens humans. No és gens escabellat creure que ho sigui des del sorgiment de la nostra espècie. Com s’explica, si no, que repetim la mateixa barbàrie generació rere generació? Al capdavall, el nostre instint de supervivència és capaç de tot.

A més a més, com si amb l’instint animal no n’hi hagués prou, nombroses vegades ni tan sols és tracta de sobreviure; el nostre ímpetu pot costar-nos àdhuc la vida per a intentar aconseguir un moment de glòria. En temps de guerra és la mort mateixa que ens imposa la urgència de viure. Necessitem beure’ns la vida d’una glopada abans d’anar a parar al llit sempitern:

—I tot això encara rai: hi ha més molt més, que el pobre alferes mort i mutilat. Al capdavall és la història de sempre: l’obscè i el macabre. Qui sap si aquesta mutilació és un ritual que ja ens ve de la prehistòria i que es va perpetuant a través dels segles; Melo en porta casos en la seva història de la guerra dels Segadors; entre els aiguaforts de Goya, del temps de la guerra del Francès, n’hi ha alguns que ho representen. ¿Com passa el ritual d’una guerra a l’altra essent així que l’interval de vegades és de segles i els executors no poden tenir cap noció d’història? No pot transmetre’s per tradició; ha de néixer dels instints. ¿Quins instints tenim, doncs; quins instints, Déu meu? En el fons tens raó tu: més val no pensar-hi. I al capdavall... al capdavall, ¡aquell alferes s’ho buscava! ¿Qui el feia estar dret sobre el parapet? Vatua la mare que el va parir, ¿no veia que prendria mal? ¿Són altres coses les que em fan aquest nus a l’estómac. No és l’alferes mort. Jo també sóc alferes, un dia o altre jo també seré mort. Ell m’hauria matat a mi si jo no l’arribo a matar a ell: estem en pau. Requiescat in pace. A fer punyetes. (Sales, 1982,  I, 149).

          La barreja d’homes de tot tipus destrossats per la guerra es fa dolorosament visible en les descripcions de Cruells. Tant se val el bàndol al qual pertanyin. Ningú ni res no romandrà en un estat absolut; els ideals que funcionaven abans de la guerra deixen de servir perquè l’objectiu ja no és guanyar, sinó sobreviure a la guerra i als actes que s’hi han comès.

És per aquest fet que aquells que hi van anar amb la idea que l’enemic era un ésser que calia exterminar pel sol fet de ser diferent, abans de matar-los hi reconeixen trets propis.

D’altres, als quals el proïsme els és indiferent perquè estan encegats per  l’objectiu de ser feliços, també deixen de creure en la lluita. En aquest cas, el motiu és que la guerra s’eternitza i que, malgrat que certament algun dia acabarà, ningú no els podrà esborrar la imatge nova d’assassins que s’han format d’ells mateixos.

Ara que es veuen a si mateixos com a monstres i desprès d’haver viscut les atrocitats de la guerra, ja no veuen cap possibilitat de felicitat a la Terra. Ningú no els pot treure del cap que els actes comesos són el passatge a una vida millor, una garantia de felicitat eterna al paradís dels màrtirs.

L’únic consol possible a l’horror de la guerra és llavors la mort al front. L’home creient necessita sacrificar-se, crucificar-se per aconseguir una glòria que l’home no pot donar. En aquests paràgrafs es fa visible el poder eclesiàstic, la Bíblia com a eina d’adoctrinament, l’Església com a instrument de poder polític:

Un dia que estàvem sols ella i jo a Santa Espina, vaig preguntar-li per què creia que havíem vingut al front tota aquella gent tan variada, en Lluís, en Picó, en Soleràs, el comandant, el metge, tots, els nostres i els altres, els “rojos” i els “feixistes”. Ella em  respongué, com admirada de la meva pregunta: “Deu ser per la causa, suposo”. “¡La causa!”, vaig exclamar; “la causa en tot cas seria diferent per a cada u... però ¿quina és la causa de cada u? No, no és per la causa; han vingut a crucificar-se. Els uns i els altres, els uns i els altres. És la mateixa història a totes les guerres i és per això que de guerres n’hi haurà sempre, sempre, sempre. Perquè l’home, que va ser creat per asseure’s prop del foc en companya d’una persona estimada, necessita no obstant crucificar-se. Si els hagués vistos, tots aquests poca-penes, tots aquests tocats, tots aquests ximples del “dinar de gala”, ¡vostè no pot afigurar-se el que són capaços de sofrir i de fer sofrir quan arriba l’hora! I van endavant i cauen, ara l’un ara l’altre, i no es deturen d’avançar”.

¿Qui els empeny No pas la causa, que no la sap ningú, sinó la glòria, que la sent tothom. Però ¿quina glòria, Déu meu, quina glòria si ningú no sabrà mai el nom de tants soldats caiguts en tantes batalles? ¿La posteritat? Quina estupidesa. Si la posteritat hagués de recordar-se de tots els qui han mort en alguna batalla de tantes, de tots els qui han escrit damunt la sorra. Fins els seus camarades més immediats els obliden passat un temps, de vegades ja al cap de poques setmanes. ¡Són tants! Busquen doncs una glòria que l’home no pot donar; el que volen és crucificar-se. La guerra no té cap altre sentit, però aquest sentit ¡és tan gran! No hi ha sacrifici inútil, guanyi qui guanyi i perdi qui perdi. Guanya el crucificat, perd el botxí, sigui qui sigui. (Sales, 1982,  II, 109).

Gairebé al final d’El vent de la nit, Cruells parla de la derrota de la cultura. A la guerra, tant li fan les tendències polítiques i religioses de cadascú, tant se val el bàndol que es proclami vencedor; tothom perd. Sales puntualitza que es tracta d’un hivern amb no gaire neu en una Catalunya més calorosa del que és habitual, ardent de fam, d’odi, de guerra. La desolació ocupa el lloc que hauria hagut d’ocupar la glòria d’una victòria que no va poder ser. Tot i això, àdhuc l’exili es presenta com una opció més plausible que el sotmetiment al nou statu quo:

Potser algun dia explicaré com en Picó ens va dur, aquells sis homes que el seguíem, fins a reunir-nos altra vegada amb les forces catalanes a través del país ocupat; ens hi vam reunir a temps per trobar-nos amb elles en els darrers combats. Arribats al Coll d’Ares, on aquell febrer no hi havia ni una clapa de neu; arribats a la carena entre Molló i Prats de Molló, entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera i girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: “S’ha acabat la cultura...” Algun dia explicaré tot això i com anaven arribant a la carena les restes de tantes brigades pulveritzades, tot barrejat, brigades regulars i columnes de voluntaris, nacionalistes i comunistes, anarquistes i demòcrates-cristians, republicans i socialistes, sindicalistes i federals, quin indescriptible galimatias de brigades i divisions senceres en desordre, de muls i de camions, de canons i metralladores que calia abandonar i s’amuntegaven a les barrancades; i de sobte, enlairant-se del galimatias immens, aquell potent Virolai que vam entonar tots, mirant al lluny com fumejaven entre la boira de les planes tantes ciutats i viles i pobles, aquell Virolai entre les clarors agòniques de la posta de febrer, abans de continuar la nostra marxa, ara de baixada cap al nord, cap a l’exili. (Sales, 1982,  II, 220).

 

La joventut

Al començament d’El vent de la nit, Cruells fa un parangó entre la joventut i la guerra. Fa una comparació semblant a la que fa Soleràs entre l’amor i la guerra al primer volum. La glòria de la joventut i de la guerra mereixen la pena, però tenen un preu molt alt: t’emmetzinen l’ànima i ja mai més no pots recuperar-te’n. D’aquestes malalties, ningú no se’n recupera mai.

A la innocència no s’hi pot tornar ni tan sols quan ja s’està a les acaballes desprès de tota una vida de lluita. Una vegada que la ingenuïtat es perd, mai més no es pot tornar a veure la vida amb ulls innocents. Ni després d’un fracàs amorós, ni després d’una batalla. La ingenuïtat és una flor fràgil i efímera que, per més que es vulgui, una vegada es marceix mai més no recobra els colors.

En aquest fragment, Sales torna a far menció a l’abril, a comparar la incerta glòria de la joventut amb aquella del dia de la proclamació de la Segona República. Els despertars després del desvari són tristos, diu, com la vellesa que segueix a la joventut, com la desil·lusió que segueix a l’amor, com la guerra que segueix a la democràcia.

Val la pena, doncs, arrapar-se al desvari i continuar lluitant per un impossible en comptes de despertar? O és que és preferible despertar en una realitat que no hem escollit i que ens omple el cor i la vida d’impotència i tristesa? Quin sentit té intentar saciar una set que sabem per endavant que no pot ser saciada? O és, per ventura, que la finalitat d’intentar saciar-la no és aconseguir-ho, sinó esforçar-nos a fer-ho fins la mort?

Potser el més sensat en aquests casos és intentar fugir del desvari en comptes de deambular sense destinació entre una multitud de zombis que no saben, i ni tan sols no es demanen, si són vius o morts.

El problema rau en el fet que no podem fer creu i ratlla com si el nostre passat pertanyés a algú altre, com si no haguéssim patit, com si tornéssim a veure el món amb ulls de nen petit, com si poguéssim perdonar i perdonar-nos, com si fóssim capaços de tornar a confiar en els altres i en nosaltres mateixos. La majoria de vegades, el que és sensat senzillament no es pot fer, el que és lògic no coincideix amb el que és gloriós, amb el que ens fa feliços. Només els moments de glòria efímers valen l’esforç i la lluita:

És natural que nosaltres mateixos la veiem ja esvaïda entre les boires del passat, aquella guerra tan remota com la nostra joventut—i no obstant, com la nostra joventut, és como si fos ahir. O potser és que jo sóc una pèndola aturada; potser tota pèndola, quan ha marcat l’hora de la glòria, de la incerta glòria, es queda aturada per sempre. És amb vergonya que confesso no haver-me curat mai ni de la meva joventut ni de la meva guerra. ¡Les duc, les duré sempre a la sang com una infecció! Enyoro l’una i l’altra amb una recança tan culpable com invencible... aquella olor de joventut i de guerra, de boscos que cremen i d’herba xopa de pluja, aquella vida errant, aquelles nits sota les estrelles quan ens adormíem amb una pau tan estranya; tot és despreocupació en la incertitud, ¡incerta glòria del cor i de la guerra quan tenim vint anys i la guerra ni el cor són nous i plens d’esperança! La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l’hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser assaciada; però ¿ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿quina glòria? ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar; i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari; però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en quest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma; no visc més que de records.

Desprès del desvari vaig entrar en un túnel. En la fosca em movia a palpes i sentia, mentre avançava, crits ofegats; que n’era de llarg el túnel, que espessa la fosca, que ofegats els crits. Allò havia de durar anys.

Flotàvem com xúrria d’un naufragi; un es trobava tallat de totes les seves amistats i coneixences. Si per atzar reconeixíeu un altre nàufrag entre la xúrria flotant i dispersa, una cara coneguda entre tantes cares cadavèriques com flotaven pels carrers, més aviat sentíeu malestar. Un no sabia mai què hauria pogut fer el subjecte durant la febre i el desvari, què podia fer ara; un procurava esquitllar-se, confós entre la multitud grisa i famèlica, sense que l’altre el veiés. Ens malfiàvem els uns dels altres; cada u, d’altra banda, vivia pro esclafat sota el feix de les seves preocupacions egoistes. El port era desert, els camins de ferro en gran part destruïts, no hi havia camions ni gasolina; la fam pertot. ¿Qui es prenia la molèstia d’escoltar els discursos grandiloqüents que les ràdios vomitaven sense pausa? Un només pensava a sobreviure un dia més, arribar fins l’endemà. (Sales,  II, 194-195).

Al desenllaç de la novel·la, Sales reprèn aquesta idea de malaltia crònica de nostàlgia pels instants de glòria de la guerra, de l’amor i de la joventut, i torna a fer un parangó entre la joventut i la primavera, és a dir, torna a parlar del 14 d’abril de 1931.

Cruells resa perquè l’Església ens ensenya que l’últim que s’ha de perdre és la fe, però la realitat és que es sent mort, como si el seu cos i la seva ànima haguessin quedat al front. Enyora la lluita per una guerra i una dona que no va poder guanyar. Perquè durant el temps que dura la lluita, l’esperança és la força que ens empeny a viure. Tant se val si les possibilitats de guanyar són ínfimes: mentre hi ha lluita hi ha esperança, mentre hi ha lluita s’és un combatent.

Qui és a hores d’ara? Un ànima errant ofegada pel patiment que ha sofert i causat, un condemnat que desitja ser sentenciat, un moribund que espera ansiós que li arribi la hora del judici final per poder per fi pagar els seus deutes. Lamenta que la vida se li hagi fugit? No hauria pogut ser de cap altra manera, car l’ésser humà no pot renegar de la seva essència, de la seva genètica ni del que li va ser transmès de generació en generació. L’espècie humana està condemnada a repetir la història dels seus avantpassats pels segles dels segles. No hi ha escapatòria:

¡I aquella enyorança de la guerra com si hagués estat aleshores i només aleshores que jo hagués viscut! (...) Senyor, el meu cor culpable guardava l’enyorança d’aquella guerra com la d’aquella dona.

I el meu cor culpable segueix guardant l’enyorança de la joventut perduda; ¡sé que no viuré mai més! Vet aquí, ja sóc quinquagenari, tota la meva joventut perduda en aquest túnel interminable... ¿És que hauria pogut ser d’una altra manera? Tot en mi respon que sí a aquesta pregunta; jo només tenia catorze anys, aquella “primavera tan primavera”, aquella “primavera com potser no n’hi haurà mai més cap altra al món”, quan tota la nostra terra, sortint d’una llarga hivernada, feia olor de farigola florida. Només tenia catorze anys però no oblidaré mai aquella immensa olor de resurrecció i d’esperança. Altres vegades penso que no, que la vida de cada u no pot ni ha pogut ser, mai res més que naufragi; que sempre és això i res més que això i que cada u plora en secret la seva joventut evaporada. I ens anem transmetent el plany de generació en generació com un eco que ve d’aquell crit punyent d’Adam quan perdé el Paradís. (...) La carn fuig, fuig sempre; impossible abastar-la perquè és fugacitat. ¡Inexplicable desig d’eternitzar allò que és fugaç! (...) I l’eco va passant de generació en generació des de la fondària de les edats; el clam tenebrós del Paradís perdut ens ve a la gorja quan, abocant-nos sobre el pou del passat, en comptes de la nostra cara hi veiem reflectida la d’un desconegut. (Sales, 1982,  II, 303-304-305)

Què és l’eternitat?, es demana Soleràs. Si som un canvi constant, què som, doncs? En la primera part de la novel·la, Soleràs filosofa amb Lluís sobre els canvis que pateix l’ésser humà al llarg de la seva vida, sobre la glòria i la fugacitat de la joventut.

Compara les rates que ha vist dins l’ase mort amb allò que l’ésser humà té en el seu interior, com si l’ànima fos una feristela fastigosa amagada rere l’aparença humana, la qual és allò que és important. Les aparences s’han de guardar, car són l’única cosa que veuen els altres. Tant se val si per dins estem podrits, perquè ningú no se n’assabentarà:

Per sempre: vet aquí una expressió rodona que omple la boca. El detall que em preocupa és el següent: ¿som els mateixos al llarg de la vida? ¿Et sents res de comú amb el nen de sis anys que eres ara en fa vint? Quan en tindràs vuitanta —i tot arribarà—, ¿et sentiràs res de comú amb el Lluís d’ara? ¿Què som doncs? Rumia una mica, per favor; fes un esforç: una pedra és sempre ella mateixa, la seva substància no varia per segles i mil·lenaris que passin, però nosaltres... fins que l’eternitat ens canviï en nosaltres mateixos... Les nostres cèl·lules es renoven sense parar; en perdem de velles i n’adquirim de noves; probablement, a l’edat que tenim, ja no conservem ni una molècula de la matèria que era la nostra quan mamàvem. ¿No som, doncs, més que una forma, i encara també canviant, dins la qual la matèria entra i surt com l’aigua d’un riu? Una forma dins la qual la matèria s’instal·la com les rates en aquell ase; la gran llei de l’univers vindria a ser: “¡Guardeu les formes! La resta no té importància.” I aquesta forma immaterial, única cosa que existeix, ¿qui la fixa, digues? ¿L’espai que ens envolta i ens limita? No, home; ¡pobre espai! ¡Altra feina té! ¿El temps, doncs? ¡Quin altre! L’espai i el temps, ¡quina parella! T’asseguro que si t’hi capfiques et vindrà migranya; la cosa no té desllorigador. Jo voldria saber, per exemple, qui és el poca-vergonya que fixa la meva forma i em dóna aquesta fatxa d’astènic miop introvertit esquizofrènic. ¿Et penses que és agradable, fer una fatxa com la meva? (Sales, 1982, 175,  I)

 

La solitud

Tots els personatges de la novel·la, en un grau més o menys alt, es senten sols i esperen ansiosos aquells moments d’amor, d’amistat o, simplement, de companyia que saben a glòria. En una carta que Lluís escriu a Ramon, es fa evident la sensació d’aixafament, de petitesa, de poca cosa, que la soledat pot exercir sobre els éssers humans.

Fent servir la imatge d’una cruïlla de camins, Sales emfatitza la sensació que té l’ésser humà de sentir-se perdut i sense destinació a la vida. El vespre, tot i que sigui d’una bellesa impressionant, representa un canvi a pitjor. L’arribada de la nit, la manca de claredat, fa que hom no sigui capaç de distingir ben bé el que veu. Sales situa Lluís en un escenari en què li és difícil triar bé el camí que ha de seguir, cosa que accentua la seva sensació de solitud:

Un capaltard m’estava en una cruïlla de camins particularment deserta en aquella hora; vull dir agudament deserta, el desert s’hi feia present. Hi havia un núvol i el seu flamareig era tan callat que feia basarda. La bellesa fa por; per sort, no ens barra el pas més que rares vegades. En un capaltard com aquell —de tan impressionants no n’havia vist mai fora d’Aragó—, un se sent sol davant l’univers com un reu davant un tribunal inapel·lable. ¿De què se’ns acusa? De ser tan petits, tan mesquins, tan lletjos; la Immensitat ens jutja i ens esclafa... (Sales, 1982,  I, 35-36).

          Tota la correspondència de la segona part és un exemple d’una solitud insuportable. El fet que Ramonet sigui encara tan petit, fa sentir Trini més sola encara. En una de les cartes a Soleràs, les paraules de Trini fan evident que ella i Lluís es troben en moments evolutius personals molt diferents. Ningú no pot trobar-se bé en parella si primer no està bé amb si mateix, i Lluís no ho està. Lluís està indecís en una «cruïlla de camins» i no sap valorar l’amor de Trini.

Per la seva banda, ella no té cap confusió i sap ben bé què vol: viure amb Lluís i Ramonet, tots tres plegats com una família normal qualsevulla. Sentencia que, tot i que Lluís encara no se n’hagi adonat, tothom necessita el proïsme per a aconseguir els instants de glòria. Així i tot, justifica la seva indiferència perquè sap que tard o d’hora haurà de canviar d’actitud.

Pel que fa a la religió, els horrors continus de la guerra han fet que molts personatges creients, farts d’esperar una ajuda divina que mai no arriba, esdevinguin ateus. Trini, però, representa el cas contrari; és algú que es converteix al catolicisme cercant una raó de pes per a viure. Ella, que no era creient, ara té alguna cosa que l’aguanta, que la ajuda a sobreviure. La fe en Déu li ha donat la força necessària per a continuar esperant el final de la guerra i la tornada de Lluís. Està segura que tornarà. Al capdavall, ningú no pot fer camí tot sol i ell, tard o d’hora, se n’adonarà i vindrà corrent als seus braços:

No és pas que en Lluís em tingui avorrida; no és pas això el que vaig voler dir, ¡de cap manera! Sé molt bé que em necessita i que un dia o altre se n’adonarà; un dia s’adonarà que viure només és suportable a condició de compartir-ho, que, si no, ¡quina esglaiosa sensació de trobar-te esgarriat! Un dia s’adonarà que tots en aquest món necessitem una mà germana per fe camí. Ens hi trobem tan perduts, si no... Sí, un dia se n’adonarà. Si no m’aguantés aquesta esperança, ¿què m’aguantaria? (Sales, 1982,  I, 187).

Al final de la segona part, Trini ja ha canviat de sentiments respecte a Lluís. Soleràs li ha explicat que Lluís es sent atret per la carlana i se sent traïda. Així i tot, no sent tristesa, perquè la seva consciència està en pau. No hauria pogut estimar-lo més i, si ell no ha sabut valorar el seu amor, a ella tant li fa, no és problema seu.

A molts, com és el cas de Lluís, els moments de felicitat se’ls escapen d’entre els dits per no saber valorar l’amor a temps. Trini es sent alleujada de no haver continuat fent el ridícul estimant un home que mai no sabrà valorar-la:

¡Quina sort de no estar lligada amb en Lluís per sempre! ¿Podia estimar-lo més que no l’he estimat? Quin home lamentable, que no sap pagar amor amb amor; ¿podia jo necessitar-lo a ell més que no l’he necessitat, donar-li més que no li he donat? De quina creu m’has salvat, pobre Juli; una d’aquelles creus que t’esclafen sota el seu ridícul. (Sales, 1982,  I, 310).

          La mateixa fe que dóna esperança a Trini aguanta Cruells al començament de la tercera part. Els homes són traïdors i egoistes per naturalesa. L’Església ens ensenya que l’únic que mai no ens abandonarà és Déu. Un altre cop es descriu el món terrenal com un lloc hostil que no val la pena, un simple lloc de pas cap a allò que és important de debò. Sembla que l’única vida que valgui la pena sigui la que hi ha desprès de la mort.

Cruells posa de manifest que tothom està sol en aquest món, que hem de trobar la glòria en nosaltres mateixos i que hem d’interioritzar aquesta veritat al més aviat possible en comptes de perdre el temps esperant res de ningú:

¿Quan, quan ens penetrarem d’aquesta veritat, que en el desert d’aquest món no hem d’esperar altra companya sinó la de Déu? La solitud és el nostre pa de cada dia; i no és un pa tendre (Sales, 1982,  II, 11).

 

Els fills

En una carta a Ramon, Lluís filosofa sobre el sentit de la vida i la posteritat, sobre la glòria d’aconseguir la immortalitat a través dels nostres fills. Veu en la carlana un verger reproductiu i sent l’impuls de reproduir-se amb ella. Tot i que ja té Ramonet, desitjaria deixar una altra empremta seva en aquest món. És per això que puntualitza que, en aquell moment, el seu instint és més vegetal que animal. No sent la necessitat sexual de llançar-se-li a sobre, sinó només de reproduir-se per escampar els seus gens i satisfer el seu ego.

Es sent poderós i dominant com un Déu, la qual cosa no deixa de ser un pecat de supèrbia, àdhuc un sacrilegi. La manera que ha trobat Lluís de sobreviure les aberracions de la guerra no ha sigut renegar de Déu ni resar-li, sinó que ell mateix s’ha convertit en el seu propi Déu. Aquesta actitud el manté sa i estalvi. Ningú no se li aproparà i així ningú no el trairà.

Pel que fa a la traïció dins la parella, encara no s’ha adonat que la seva  indiferència és una mena de traïció a Trini. Per a ella la glòria és ser una mare i esposa exemplar: per a ell és sentir-se Déu estigui amb qui estigui. La beata, que gaudeix quan menja el mascle, i la carlana, que ho fa quan hereta el castell i els béns del carlà i la seva família, són exemples que la incerta glòria té un significat diferent per a cadascú i que moltes vegades, als membres d’una parella, aquest moment els arriba a destemps:

És curiós, el que més m’atreia d’ella en aquell moment és que hagués posat al món aquelles dues criatures esplèndides. Se’m removia un instint obscur, potser més vegetal que animal, d’escampar vida poderosa i dominadora; de ser com una d’aquelles nogueres del Parral, amb unes arrels formidables, i escampar una raça de déus: Eritis sicut dii, el nostre desig més secret, la incerta glòria per la qual Adam baratà la glòria certa i tranquil·la del Paradís. “Prodigis de l’instint”, pensava; la femella, un cop fecundada, devora el mascle que ja no serveix de res; després s’abnega ella mateixa fins a la mort per una posteritat que ni coneixerà; ¡tot per la posteritat! Un no és res, tot ho és la posteritat. Però la posteritat ¿què és? Una partida d’imbècils ni més ni menys que nosaltres. Els mateixos insectes, en el fons, són tan imbècils com nosaltres(...) La beata, per exemple; és clar, vostè no sap de què li parlo. La beata té uns costums, com li diré, poc recomanables. ¿I vol creure que hi ha moments d’exasperació en què envejo el mascle devorat? Almenys va conèixer el seu instant de glòria, incerta tant com vulgui. Un instant, ¡però de quina durada! ¿Envejable! ¿Per què viure més? Un instant així val l’eternitat. (Sales, 1982,  I, 164-166)

A El vent de la nit, Lamoneda explica a Cruells una conversa que va tenir amb Soleràs, en la qual aquest últim li va donar la seva opinió sobre la glòria que troba l’home en la immortalitat, en la perpetuació de si mateix. Lamoneda reprèn el mateix desig que va sentir Lluís de deixar una empremta seva per a la posteritat; però, a diferència d’ell, Lamoneda fa referència al canibalisme.

Tot i que ell vegi com una cosa normal el fet de menjar-se els uns als altres i digui que ha sigut així des de l’època de les cavernes, no és veritat. Exceptuant casos excepcionals, com ara la beata que es menja el mascle, els animals només mengen els exemplars de la seva espècie en moments puntuals de necessitat extrema, per supervivència.

El fet de considerar la seva vida molt més important que la dels altres és el que fa que Lamoneda sobrevisqui. Ell justifica el canibalisme. És justament per aquest fet que no s’adona que matar un individu de la seva espècie per menjar-se’l no és normal i, no només això, ni tan sols s’adona que senzillament el fet de matar, sigui qui sigui, tampoc no és normal.

Tanmateix el seu individualisme no el priva pas de sentir-se part d’un tot universal i veu en el canibalisme un mecanisme lògic per a unificar tots els homes, tots els temps, una mena de comunió universal:

La pell no és pas nostra, d’altres l’han portada abans; la matèria orgànica essent la mateixa, ens l’anem passant dels uns als altres, plantes bèsties i homes. Si menjo un tall de bou, el bou es transforma en Soleràs; el mateix tall menjat per tu s’hauria transformat en Lamoneda. És això el que va impulsar en altre temps, en temps de les cavernes, el poble honrat i treballador al canibalisme; perquè és en veritat mirífic que, si et menjo a tu, allò que era Lamoneda passi a ser Soleràs. (Sales, 1982,  II, 226)

 

La natura

Així que s’enceta la primera part de la novel·la, retrobem la qüestió  filosòfica de l’efímer en les cartes que Lluís escriu a Ramon. Sales ens descriu, amb detall i mestria, la incertesa dels núvols, de la canícula, d’una posta de sol, del frescor de la nit, dels matisos de la tardor, de la remor de les aigües d’un riu, del foc, dels ocells que emigren, de les fulles que cauen, dels pètals d’una flor que es marceix...

L’home necessita l’evanescència per a poder valorar el que hi ha en aquest món i viceversa. No ho és també l’home, de canviant i etern, al capdavall? Representa, per ventura, un canvi continu des del seu naixement fins a la seva mort o és que és una essència innata i immutable? Potser és totes dues coses a la vegada, però quina el defineix millor? I si aquella que val més és la mutable i efímera, ¿vol dir, doncs, que el sentit de la vida no és res més que aconseguir un instant de glòria i llavors morir?:

Al fons, unes muntanyes de roca pelada tanquen el terme. De vegades tenen un núvol damunt: la roca i el núvol, la permanència i l’evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l’hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l’altra, la que ens fuig a cada instant? O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos? (Sales, 1982,  I, 34)

Seia en una cadira baixa vora el foc, que les nits ja són fresques; pobra canícula, també la seva glòria és incerta... (Sales, 1982,  I, 99)

Els mil matisos de la tardor, els vols dels ocells que emigren, les fulles que cauen, la remor d’aigües del riu, tot sembla que digui: «No deixis fugir els teus anys millors, no viuràs dues vegades; els teus instants corren cap al no-res com aquests pètals de safrà que el Parral arrossega… ¡els teus instants, que podrien ser meravellosos!» Per un sol instant de glòria jo ho donaria tot… (Sales, 1982,  I, 161)

A la tercera part de la novel·la, Soleràs continua filosofant sobre la fugacitat de la glòria; però, aquest cop, el seu interlocutor és Cruells. L’exemple del cactus solerassus, el qual viu mil anys i mor abans de veure les seves flors, recorda el mascle de la beata, el qual mor sense veure els seus fills.

Al llarg de tota la novel·la, el lector sent que l’època propícia per a aconseguir la glòria és la joventut. Sales posa en relleu que, tot i que vellesa rima amb saviesa, també ho fa amb tristesa. Ni la joventut ni l’oportunitat per ser feliços no tornen mai i és per aquest fet que no s’han de deixar fugir:

—Al cor del Sahara, allà on els sorrals estan més recremats pel sol, creix una varietat de cactus que arriba a tenir una alçària considerable; alguna rara caravana de tuaregs ha arribat a entreveure al lluny l’únic exemplar de l’espècie (ja que es tracta d’una espècie que té un sol exemplar). La seva silueta vertical projecta damunt la sorra una ombra que s’allargassa fins a l’horitzó; més aviat és l’ombra que no pas el cactus allò que els tuaregs han arribat a entreveure. Ara bé, a més de la particularitat de ser l’únic exemplar vivent de la seva espècie, aquest cactus en presenta una altra: viu mil anys per florir un segon i morir. Saps, el Sahara és remarcable per més d’un concepte.

—No havia sentit parlar mai d’aquest cactus.

—¿No? És formidable. Arriba per fi el moment que li toca florir: “Bah, ¿de què em serviria?”, diu; i prefereix expirar sense conèixer aquell segon de glòria, ¡aquell segon per al qual s’havia preparat durant mil anys! “¿Florir? ¿Per què?”, diu quan arriba el moment. Sí; quan li arriba l’hora diu “Bah” i expira sense dignar-se florir. ¿De debò que no n’havies sentit a parlar? És formidable. Gent de poca cultura, com diu el capità Picó; perquè, en fi, és un cactus molt conegut, és el cactus solerassus. Realment ¿no el coneixes? ¿I els insectes? ¿No has sentit parlar tampoc dels insectes?

—¿Quins insectes?

—¿Quins? ¡Tots! ¡Tots els insectes! Els insectes, no importa quins. És curiós com els insectes comencen la seva vida amb la decrepitud, al revés de nosaltres; ¿quin dels dos sistemes és millor? N’hi ha que s’arrosseguen penosament durant anys per arribar a viure un instant de joventut, de vol nupcial: torna a ser en el fons de la història del cactus solerassus; tot ve a ser el mateix en definitiva, com si tot hagués estat fet de cara al vol nupcial, de cara a la glòria, però que no ens en deixessin tastar més que una sola gota, ¡un sol instant! I per aquesta sola gota, per aquest sol instant, per aquest llampec de glòria tan incerta... (Sales, 1982,  II, 30).

 

Conclusió

Juli Soleràs, que comparteix les seves inicials amb l’autor, és una clara representació de Sales, el qual, a diferència de Soleràs, tingué la sort de sortir viu de la guerra civil. El fet que el personatge de Soleràs esculli morir jove a envellir sotmès ens diu molt del patiment que l’autor va viure a la postguerra. Marcat profundament per les seves vivències, Sales escriu amb una voluntat de permanència, de llegat, amb el fi que no es perdi la memòria.

A través de la novel·la, Sales ens recorda que viure en temps de guerra no és cap excusa per a deixar de ser pacifista, sinó el contrari; de pacifista en temps de pau, ho és tothom. Si hom no fos capaç de ser pacifista en temps de guerra, no voldria dir res ser pacifista. Ens ensenya que, si volem ser compresos, abans hem de deixar l’egoisme de banda, aprendre a prestar atenció als altres i intentar comprendre’ls. Ens obre els ulls perquè contemplem la bellesa del món on vivim en comptes donar-li l’esquena per inventar-nos els nostres sòrdids inferns. Ens dóna consol dient-nos que és normal que a vegades el fang ens cobreixi, però això no ha de ser una excusa per a permetre que ens arribi als ulls; mai no hem de perdre de vista les estrelles.

En poques paraules, Incerta glòria motiva el lector a aprofitar cada dia como si fos l’últim, a no renunciar als propis somnis, a no deixar-se sotmetre mai, a vetllar pels fills, l’amor, la natura. Al cap i a la fi, l’única cosa que cal per ser feliç és aprendre a ser-ho amb el que tenim. No pas amb les coses materials, sinó les espirituals. Una mica d’amor per allò que ens envolta n’és tot el secret i no n’hi ha cap d’altre. Una mica d’amor a allò que tens i ja és com si tinguessis tot el que voldries!, sentencien sàviament les paraules de Sales.

 

Fonts

Ø  FAULí, Josep. Novel·la catalana i guerra civil. Barcelona: Publicacions de la Abadia de Montserrat: Biblioteca serra d’or, 1999.

Ø  Institut Ramon Llull. Survivre à l’épreuve du temps: Présentation de Gloire Incertaine de Joan Sales. Paris: Maison de la Catalogne, 2007, [en línia] https://www.llull.cat/IMAGES_2/PARISINCERTAGLORIA.pdf

Ø  SALES, Joan. Incerta glòria. Barcelona: Aymà, 1956 (pròleg).

Ø  SALES, Joan. Incerta glòria.  2a ed., Barcelona: Club Editor, 1969.

Ø  SALES, Joan. Incerta glòria. Barcelona: Edicions 62, 1982, 2 toms.

Ø  VIESTENZ, William. By the grace of God: Francoist Spain and the sacred roots of political imagination. Toronto: University of Toronto Press, 2014.